dimarts, 21 d’abril de 2009

Que et donin per cul!

Com es pot ser tant cabró? I com puc tenir jo... no, millor dit, com pot tenir la mare tanta paciència? Estic farta de tu, estic farta de que cada cop que t'entri la vena ho llencis tot per terra, la roba, els calaixos, les meves coses personals, l'armari sencer...

ESTIC FINS ALS COLLONS DE TU!


I que t'he d'obeir, i he de tindre tot al teu gust...¿perquè ets el meu pare? Tu no ets el meu pare. Aquell home que es fica vermell, i es posa a cridar com un gargamel posseït que veig gairebé sempre a casa no es el meu pare. No vull que ho sigui.

Et queixes perquè ets un puto maniàtic de la neteja, o de l'ordre, o simplement t'has tornat tant toca collons que et molesta tot, i llavors t'enfades, i crides, i dones mal exemple al Daniel (que estic resant perquè no sigui un malparit com tu quan sigui gran). I després tu ets el descuidat que ho deixa tot escampat per tot arreu, i no se't pot dir res. Doncs saps que?
QUE ET DONIN PER CUL

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada